De Via Làctia

Totes les nits haurien de ser

com les nits de Taizé,

nits de portella petita,

de polar esportiu i mans a les butxaques,

i de guitarra a l’espatlla,

de música suau, de vegades desafinada,

de trobar la font gràcies a la llum,

de vermell, taronja i groc,

de via làctia i granotes,

i llanternes,

de nusos constants,

físics, mentals o personals,

de vòmits de somriures

i acumulacions de llàgrimes,

de ganes boges d’abraçar,

de besar,

de volar,

de tancar els ulls,

i de quedar-s’hi.

Embolics vocàlics i consonàntics (o vocals i en consonància)

Vaig dir-li mira

i va entendre vira,

però com que tot queda

en bilabials,

ens vam entendre

i va mirar

cap a la direcció

que assenyalava el meu braç.

Vaig dir estrella

i va entendre estella,

i la ròtica va fer

que mentre jo mirava el cel

ell fugís d’esquitllentes

per evitar un fals fel.

Vaig dir ataca

i va entendre taca,

però com que tot va de vocals,

tots dos vam saber que,

epentèticament,

parlàvem de verí.

Vaig dir-li petó

i va entendre perdó,

i com que l’embolic

abastava dues lletres,

jo vaig fer un pas endavant

i ell, dos endarrere.

Vaig dir amén,

i va entendre anem,

i tot i haver pronunciat el mateix,

al capdavall,

jo volia sentenciar

i ell va començar a caminar,
agafant-me de la mà.

El cafè de sota casa

Una àvia amb reflexos pèl-rojos arrossegant un carro de la compra que en fa dos com ella, enfundada en un abric lilós que li arriba als peus. Un escombriaire verd fluorescent perseguint fulles que juguen a esquivar-lo; entre cabàs i escombra, no dóna l’abast. Un avi amb boina avançant a pas de llimac, protegit amb una bufanda que li arriba al nas, que treu vapor, i les mans a les butxaques, la qual cosa li provoca un lleuger aixecament d’espatlles. L’alcalde parlant pel mòbil a la mateixa vegada que es mira el rellotge. Dos policies amb les mans al darrere fent gambades de ganduls i analitzant, entretinguts, si han de multar la noia que els passa pel costat per excés de corbes. Un gat espantant-se pel terrabastall que uns operaris causen en descarregar un camió de contingut incert. Un home carregat amb bosses del Mercadona pensant que haurà d’anar a parlar amb l’encarregat per estudiar la possibilitat de canviar el nom a la cadena i posar-li Mercahome. Una dona amb el cabell brut passejant (amb) un gos que pot més que ella. I gustar totes aquestes coses des del cafè del barri que, atesa la manca de misticisme, té les parets revestides d’un empaperat de flors de colors, al meu gust, mal escollits.

En homenatge a Eugeni d'Ors

Columnes

Aquesta solemnitat inútil

que em transmeten les columnes,

la seva buidor tan presencial,

em fa pensar en nosaltres,

en tu pensant-me,

en res enmig del tot.

Ho hem estat tot

sense ser mai res.

Cauen com ganivets, les columnes,

i es claven al terra,

a aquest pobre terra

tan poc fèrtil, tan inert,

tan de basílica,

com jo, així, un mosaic

de blancs i negres.

Em cauen a sobre

i em parlen de tu,

de tu pensant-me

de no sé quina manera,

de tu al meu costat

però alhora allunyant-te,

voluntàriament,

de la teva pròpia por.