dimecres, 7 de novembre de 2012

Experiment de contradiccions blanques



No sé com m’inspires tant                     Però és que sí, m’inspires molt
i em remets a tantes coses,                     i em remets a fantasies
perquè trobo que, total,                         perquè sé que al capdavall
quan rius, rius com un imbècil,               em perdo per veure’t riure,
i no tens gaires cabells                           vull garfir-te pel clatell,
i dius coses molt estranyes,                    dir-te coses molt estranyes,
no sé si ets tímid o obert,                       que te m’obris, fent-te lloc,
no sé si em veus o si em mires,               que vull beure’t, amb be alta,
parles com apallissat                              parla’m com si et cansés tot,
i no saps estar-te quiet,                          que t’inquieti només jo,
tens somriure de negat                           somriu-me estúpidament
i negues tot el que sents.                        i no (et) neguis res mai més.


dimarts, 16 d’octubre de 2012

De processos


El procés és el següent: localitza l’home, es localitzen mútuament, abaixa els ulls, mira el terra. Torna a alçar la vista, amb un cop de cap que aprofita per redireccionar-se el serrell i fer-se la interessant. L’home la segueix mirant. Se sent més valenta i els morros es van arquejant cada vegada més amunt, primer lleugerament, després amb raboseria. Es mossega la part interna de les galtes per aparentar-les xuclades. Mig acluca els ulls, els dóna energia, en sap. L’home la segueix mirant, amb aquella cara que fan els homes quan se’ls intueix una presa fàcil, amb cara de tarambana, vaja. De sòmines. Es passa una mà per darrere una orella, fent com si es col·loqués bé els cabells, quan, en realitat, ja els té a lloc. La tensió augmenta a cada passa, quan es creuen s’aguanta la respiració. Es para, bleixa, gira dissimuladament el coll. Si l’home també volta el cap, i tots dos aconsegueixen de mirar-se amb un cert contorsionisme, ella deixa anar una riallada silenciosa i, per molta ràbia que li faci, es posa vermella. L’home s’infla i ella riu. Així és la vida.


D'homes i dones, sense haver llegit L'instint de la seducció d'en Serrano.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Clarividència

Mira,
últimament noto certeses,
que per la seva condició de certes
tu també deus notar.
Sempre saps què és veritat
i què és mentida:
ara ho deus veure clar,
fins i tot més clar que jo.
Noto que vull estar més amb tu
i més poc amb els altres.
Noto com els músculs de les cames
se’m trenquen en mil bocins
i comencen a girar
i girar
per sota la pell
i van amunt i avall
com bojos embogits.
Noto com em busques amb els ulls i,
quan em trobes, com em fuges
i com te’m quedes.
Noto alenades d’aire fresc
en tu,
i bona olor,
de tu, de llavis.
Noto que et lligaria amb un mocador
(del color que sigui,
però preferentment vermell),
a la meva cintura,
contra la teva,
i estrenyeria el nus ben fort,
fins que gairebé no poguéssim respirar.
De tan a prop, noto que
et trauria les ulleres
(però sense fer allò de llançar-les i trepitjar-les)
perquè ja no veiessis ningú més
que a jo.


dissabte, 13 d’octubre de 2012

Ciutats de fang


De vegades surts de l'estació amb les lentilles entelades a causa de la dormida que has fet, i has de fer mans i mànigues perquè no t'atropelli un cotxe. Però hi ha altres vegades que surts i et ve un aire especial, i mires amunt i t'estiraries a terra, i abraçaries a aquella pobra dona que no sap caminar amb talons i que pateix perquè no se li aixequi la faldilla. Això em va passar el primer dia que vaig baixar després de l'estiu. M'ho vaig prendre com una benvinguda del nou curs i hi vaig posar so de fons: el Bruce Springsteen cridant "HOLA BARCELONAAAAAA!"

divendres, 12 d’octubre de 2012

Bracets diminuts


Imagina’t el que seria (i seríem)
si olorar-se la pell ja és pròpiament
tan meravellós.
Seria com girar-me com un mitjó
i veure-ho tot des de dintre,
a un metre del terra.
Respiraria per dues parelles de pulmons
i em pesaria l’eix transversal.
Tindria (i tindríem) gust de magrana,
i un txakra actiu
les vint-i-quatre hores del dia.
Irradiaríem, irradiaria,
cap endavant, cap al terra,
clavats com un roure.
Les alzines punxen massa;
en canvi, els roures tenen les teves faccions.
Agafa una fulla de roure,
hi veuràs el teu nassarró,
i els dits arronsats de la mà.
Fem una amanida de fulles de roure?
La servirem dins d’una peixera buida
amb romaní, també,
i canyella.
L’olor serà la teva.
Tot i que, de fet, t’oloraria sempre,
perquè la flaire puja
de baix a dalt,
cap al cimalt.



dimecres, 10 d’octubre de 2012

Que no ens fonguem

em sembla que només em faltava córrer per aquests mons. Encara no ho domino gaire, però de moment puc, si més no, justificar-me:



Vull dedicar uns versos als teus braços,
són d’argila,
d’argila llisa acabada de sortir del forn,
càlida,
com la roba quan surt de l’assecadora.

Són un camp acabat de llaurar,
tan flonjos i suaus...
m’hi estiraria.

Són xocolata i cafè,
barreja d’ingredients.

Són camins de terra,
d’aquells que aixequen tanta pols
quan corres amb el cotxe,
però que són tranquils si vas amb calma.

Hi ha esbarzers, que fan móres.

Si tinc els ulls tancats,
noto quan et tinc al costat
per l’escalfor que desprenen
i per l’olor que fan,
de roba acabada de rentar,
de llençols blancs.
Els cobreix una capa de lli,
d’aquell tan fi.