De processos

El procés és el següent: localitza l’home, es localitzen mútuament, abaixa els ulls, mira el terra. Torna a alçar la vista, amb un cop de cap que aprofita per redireccionar-se el serrell i fer-se la interessant. L’home la segueix mirant. Se sent més valenta i els morros es van arquejant cada vegada més amunt, primer lleugerament, després amb raboseria. Es mossega la part interna de les galtes per aparentar-les xuclades. Mig acluca els ulls, els dóna energia, en sap. L’home la segueix mirant, amb aquella cara que fan els homes quan se’ls intueix una presa fàcil, amb cara de tarambana, vaja. De sòmines. Es passa una mà per darrere una orella, fent com si es col·loqués bé els cabells, quan, en realitat, ja els té a lloc. La tensió augmenta a cada passa, quan es creuen s’aguanta la respiració. Es para, bleixa, gira dissimuladament el coll. Si l’home també volta el cap, i tots dos aconsegueixen de mirar-se amb un cert contorsionisme, ella deixa anar una riallada silenciosa i, per molta ràbia que li faci, es posa vermella. L’home s’infla i ella riu. Així és la vida.


D'homes i dones, sense haver llegit L'instint de la seducció d'en Serrano.