Que no ens fonguem

em sembla que només em faltava córrer per aquests mons. Encara no ho domino gaire, però de moment puc, si més no, justificar-me:

Vull dedicar uns versos als teus braços,

són d’argila,

d’argila llisa acabada de sortir del forn,

càlida,

com la roba quan surt de l’assecadora.

Són un camp acabat de llaurar,

tan flonjos i suaus...

m’hi estiraria.

Són xocolata i cafè,

barreja d’ingredients.

Són camins de terra,

d’aquells que aixequen tanta pols

quan corres amb el cotxe,

però que són tranquils si vas amb calma.

Hi ha esbarzers, que fan móres.

Si tinc els ulls tancats,

noto quan et tinc al costat

per l’escalfor que desprenen

i per l’olor que fan,

de roba acabada de rentar,

de llençols blancs.

Els cobreix una capa de lli,

d’aquell tan fi.