Imagina’t el que seria (i seríem)
si olorar-se la pell ja és pròpiament
tan meravellós.
Seria com girar-me com un mitjó
i veure-ho tot des de dintre,
a un metre del terra.
Respiraria per dues parelles de pulmons
i em pesaria l’eix transversal.
Tindria (i tindríem) gust de magrana,
i un txakra actiu
les vint-i-quatre hores del dia.
Irradiaríem, irradiaria,
cap endavant, cap al terra,
clavats com un roure.
Les alzines punxen massa;
en canvi, els roures tenen les teves faccions.
Agafa una fulla de roure,
hi veuràs el teu nassarró,
i els dits arronsats de la mà.
Fem una amanida de fulles de roure?
La servirem dins d’una peixera buida
amb romaní, també,
i canyella.
L’olor serà la teva.
Tot i que, de fet, t’oloraria sempre,
perquè la flaire puja
de baix a dalt,
cap al cimalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada