Tot és (així de) senzill

Tot, al capdavall,

és tan senzill

(o almenys deu ser-ho)

com agafar l’autobús

(o cotxe de línia,

com prefereixis tu)

seixanta-tres

(o seixanta-set,

però el seixanta-tres

para més)

i baixar davant del bar

(o cafè,

potser)

on sempre esmorzes,

i trobar-te entrant-hi

i que et faci il·lusió veure’m

(si s’escau que no te’n fa,

tracta-ho d’aparentar)

i em preguntis que d’on vinc

i em convidis a un cafè.

Tot és,

al capdavall,

tan senzill

com tu fent girar el posagots

de cartró

i jo hipnotitzant-m’hi

(amb les teves mans,

esclar,

tant de savi,

quasi d’avi,

t’ho haig de dir: sembles canari).

Tot, al capdavall,

és així de senzill:

aquest conjunt de premisses

que ens són frontisses

i ens limiten,

però que alhora ens faciliten

el trobar-nos i mirar-nos,

sense d’altres objectius

que baixar de l’autobús

i passar alguns matins junts.

Tot en parla

Està escrit a tot arreu,

que ara és la nostra.

Els diaris en van plens

i a la tele en fan debats.

Hi ha gravats

a les escorces de tots els arbres

de la Gran Via,

i als murs

de Rivington Street.

Se n’estan escrivint

tractats teòrics,

tractats pràctics,

articles d’opinió

i novel·les.

Sortim retratades

a totes les aquarel·les,

i els avions dibuixen al cel

les nostres inicials.

Hi ha pancartes

a tots els ponts,

i entre fanal i fanal

de la plaça Narcís Lunes.

El Mediterrani ens recorda

i ens indica,

amb una reverència,

que ens hi fa un lloc.

A les estacions de trens,

en comptes d’anunciar trens,

ens anuncien a nosaltres.

Centrifugador

Plena de tu,

coixí bategant

de calidesa llampant.

M’arrauliré

i em tocaré les ungles dels peus

amb el nas.

M’arrauliré molt.

Et pensaré i et diré

constantment,

centrifugant,

sense eixida.

La salvació és lluny

perquè és amb tu.

Esperarem a l’era,

a ple sol,

i recuperarem

la calidesa perduda.

Una sargantana

passarà de llarg.

Deduccions

Per la manera com em mires,

de miscel·lània fixació,

vergonya, por i admiració,

et dedueixo ambigüitat

i et diagnostico humiliació.

Per la manera com em veus,

des d’un prisma tan neguitós

que res et deixa de senyor,

t’amares tant de realitat

que quan em veus ja et dius que no.

Per la manera com t’atanses,

amb un posat tan sospitós,

mirant el terra i de cantó,

t’evidencio dignitat

i ens sentencio l’atracció.

Per la manera com em parles,

com mig demanant-me perdó,

tot disfressat de dictador,

et trencaré l’autoritat,

la reobtindràs amb un petó.

T'he corregut pressa

Has trigat poc

a esbrinar qui sóc,

i jo he trigat poc

a pensar que,

certament,

ho faries així de ràpidament.

I m’ha agradat,

ho confesso,

que et collés

el fet de fer-ho. 

Primaspera

Blau turquesa

Amb l’ajut d’un gir sobtat

ho he vist tot de realitat,

nitidesa de les formes,

dels perfils i dels contorns,

les dimensions, les mesures

dels balcons i els porticons,

i he vist un matí de sol

i persianes enrotllades,

i paella, sal, i vi,

blau turquesa, i estovalles

amb argolles, tovallons

amb olor de detergent,

i a fora un cel blavíssim,

i orenetes, i estornells.

Fotografia de Gemma Deusedas

Dona, surt a/per la finestra

Per un escàndol d’ínfima condició

perdria l’honor, em vendria a l’ambició,

volaria lluny d’aquesta societat

que t’ho don tot mastegat,

rosegat, trinxat, fet miques,

i que ens vol a totes riques

en estols, companys i indignitat.

Volaria, sí, ben lluny

per recaure al teu regnat

de perdició, de falç al puny,

d’emprendre, i no de prendre,

la bona decisió.

De Via Làctia

Totes les nits haurien de ser

com les nits de Taizé,

nits de portella petita,

de polar esportiu i mans a les butxaques,

i de guitarra a l’espatlla,

de música suau, de vegades desafinada,

de trobar la font gràcies a la llum,

de vermell, taronja i groc,

de via làctia i granotes,

i llanternes,

de nusos constants,

físics, mentals o personals,

de vòmits de somriures

i acumulacions de llàgrimes,

de ganes boges d’abraçar,

de besar,

de volar,

de tancar els ulls,

i de quedar-s’hi.

Embolics vocàlics i consonàntics (o vocals i en consonància)

Vaig dir-li mira

i va entendre vira,

però com que tot queda

en bilabials,

ens vam entendre

i va mirar

cap a la direcció

que assenyalava el meu braç.

Vaig dir estrella

i va entendre estella,

i la ròtica va fer

que mentre jo mirava el cel

ell fugís d’esquitllentes

per evitar un fals fel.

Vaig dir ataca

i va entendre taca,

però com que tot va de vocals,

tots dos vam saber que,

epentèticament,

parlàvem de verí.

Vaig dir-li petó

i va entendre perdó,

i com que l’embolic

abastava dues lletres,

jo vaig fer un pas endavant

i ell, dos endarrere.

Vaig dir amén,

i va entendre anem,

i tot i haver pronunciat el mateix,

al capdavall,

jo volia sentenciar

i ell va començar a caminar,
agafant-me de la mà.

El cafè de sota casa

Una àvia amb reflexos pèl-rojos arrossegant un carro de la compra que en fa dos com ella, enfundada en un abric lilós que li arriba als peus. Un escombriaire verd fluorescent perseguint fulles que juguen a esquivar-lo; entre cabàs i escombra, no dóna l’abast. Un avi amb boina avançant a pas de llimac, protegit amb una bufanda que li arriba al nas, que treu vapor, i les mans a les butxaques, la qual cosa li provoca un lleuger aixecament d’espatlles. L’alcalde parlant pel mòbil a la mateixa vegada que es mira el rellotge. Dos policies amb les mans al darrere fent gambades de ganduls i analitzant, entretinguts, si han de multar la noia que els passa pel costat per excés de corbes. Un gat espantant-se pel terrabastall que uns operaris causen en descarregar un camió de contingut incert. Un home carregat amb bosses del Mercadona pensant que haurà d’anar a parlar amb l’encarregat per estudiar la possibilitat de canviar el nom a la cadena i posar-li Mercahome. Una dona amb el cabell brut passejant (amb) un gos que pot més que ella. I gustar totes aquestes coses des del cafè del barri que, atesa la manca de misticisme, té les parets revestides d’un empaperat de flors de colors, al meu gust, mal escollits.

En homenatge a Eugeni d'Ors

Columnes

Aquesta solemnitat inútil

que em transmeten les columnes,

la seva buidor tan presencial,

em fa pensar en nosaltres,

en tu pensant-me,

en res enmig del tot.

Ho hem estat tot

sense ser mai res.

Cauen com ganivets, les columnes,

i es claven al terra,

a aquest pobre terra

tan poc fèrtil, tan inert,

tan de basílica,

com jo, així, un mosaic

de blancs i negres.

Em cauen a sobre

i em parlen de tu,

de tu pensant-me

de no sé quina manera,

de tu al meu costat

però alhora allunyant-te,

voluntàriament,

de la teva pròpia por.