divendres, 27 de setembre de 2013

Tot és (així de) senzill

Tot, al capdavall,
és tan senzill
(o almenys deu ser-ho)
com agafar l’autobús
(o cotxe de línia,
com prefereixis tu)
seixanta-tres
(o seixanta-set,
però el seixanta-tres
para més)
i baixar davant del bar
(o cafè,
potser)
on sempre esmorzes,
i trobar-te entrant-hi
i que et faci il·lusió veure’m
(si s’escau que no te’n fa,
tracta-ho d’aparentar)
i em preguntis que d’on vinc
i em convidis a un cafè.

Tot és,
al capdavall,
tan senzill
com tu fent girar el posagots
de cartró
i jo hipnotitzant-m’hi
(amb les teves mans,
esclar,
tant de savi,
quasi d’avi,
t’ho haig de dir: sembles canari).

Tot, al capdavall,
és així de senzill:
aquest conjunt de premisses
que ens són frontisses
i ens limiten,
però que alhora ens faciliten
el trobar-nos i mirar-nos,
sense d’altres objectius
que baixar de l’autobús
i passar alguns matins junts.

dijous, 19 de setembre de 2013

Tot en parla

Està escrit a tot arreu,
que ara és la nostra.
Els diaris en van plens
i a la tele en fan debats.
Hi ha gravats
a les escorces de tots els arbres
de la Gran Via,
i als murs
de Rivington Street.
Se n’estan escrivint
tractats teòrics,
tractats pràctics,
articles d’opinió
i novel·les.
Sortim retratades
a totes les aquarel·les,
i els avions dibuixen al cel
les nostres inicials.
Hi ha pancartes
a tots els ponts,
i entre fanal i fanal
de la plaça Narcís Lunes.
El Mediterrani ens recorda
i ens indica,
amb una reverència,
que ens hi fa un lloc.
A les estacions de trens,
en comptes d’anunciar trens,
ens anuncien a nosaltres.


dimecres, 18 de setembre de 2013

Centrifugador

Plena de tu,
coixí bategant
de calidesa llampant.

M’arrauliré
i em tocaré les ungles dels peus
amb el nas.
M’arrauliré molt.

Et pensaré i et diré
constantment,
centrifugant,
sense eixida.

La salvació és lluny
perquè és amb tu.

Esperarem a l’era,
a ple sol,
i recuperarem
la calidesa perduda.

Una sargantana
passarà de llarg.

dijous, 2 de maig de 2013

Deduccions


Per la manera com em mires,
de miscel·lània fixació,
vergonya, por i admiració,
et dedueixo ambigüitat
i et diagnostico humiliació.

Per la manera com em veus,
des d’un prisma tan neguitós
que res et deixa de senyor,
t’amares tant de realitat
que quan em veus ja et dius que no.

Per la manera com t’atanses,
amb un posat tan sospitós,
mirant el terra i de cantó,
t’evidencio dignitat
i ens sentencio l’atracció.

Per la manera com em parles,
com mig demanant-me perdó,
tot disfressat de dictador,
et trencaré l’autoritat,
la reobtindràs amb un petó.

dimarts, 16 d’abril de 2013

T'he corregut pressa


Has trigat poc
a esbrinar qui sóc,
i jo he trigat poc
a pensar que,
certament,
ho faries així de ràpidament.
I m’ha agradat,
ho confesso,
que et collés
el fet de fer-ho. 


dimarts, 12 de març de 2013

Blau turquesa


Amb l’ajut d’un gir sobtat
ho he vist tot de realitat,
nitidesa de les formes,
dels perfils i dels contorns,
les dimensions, les mesures
dels balcons i els porticons,
i he vist un matí de sol
i persianes enrotllades,
i paella, sal, i vi,
blau turquesa, i estovalles
amb argolles, tovallons
amb olor de detergent,
i a fora un cel blavíssim,
i orenetes, i estornells.


Fotografia de Gemma Deusedas

divendres, 8 de març de 2013

Dona, surt a/per la finestra


Per un escàndol d’ínfima condició
perdria l’honor, em vendria a l’ambició,
volaria lluny d’aquesta societat
que t’ho don tot mastegat,
rosegat, trinxat, fet miques,
i que ens vol a totes riques
en estols, companys i indignitat.
Volaria, sí, ben lluny
per recaure al teu regnat
de perdició, de falç al puny,
d’emprendre, i no de prendre,
la bona decisió.

diumenge, 24 de febrer de 2013

De Via Làctia


Totes les nits haurien de ser
com les nits de Taizé,
nits de portella petita,
de polar esportiu i mans a les butxaques,
i de guitarra a l’espatlla,
de música suau, de vegades desafinada,
de trobar la font gràcies a la llum,
de vermell, taronja i groc,
de via làctia i granotes,
i llanternes,
de nusos constants,
físics, mentals o personals,
de vòmits de somriures
i acumulacions de llàgrimes,
de ganes boges d’abraçar,
de besar,
de volar,
de tancar els ulls,
i de quedar-s’hi.



Embolics vocàlics i consonàntics (o vocals i en consonància)


Vaig dir-li mira
i va entendre vira,
però com que tot queda
en bilabials,
ens vam entendre
i va mirar
cap a la direcció
que assenyalava el meu braç.

Vaig dir estrella
i va entendre estella,
i la ròtica va fer
que mentre jo mirava el cel
ell fugís d’esquitllentes
per evitar un fals fel.

Vaig dir ataca
i va entendre taca,
però com que tot va de vocals,
tots dos vam saber que,
epentèticament,
parlàvem de verí.

Vaig dir-li petó
i va entendre perdó,
i com que l’embolic
abastava dues lletres,
jo vaig fer un pas endavant
i ell, dos endarrere.

Vaig dir amén,
i va entendre anem,
i tot i haver pronunciat el mateix,
al capdavall,
jo volia sentenciar
i ell va començar a caminar,
agafant-me de la mà.

divendres, 15 de febrer de 2013

El cafè de sota casa

Una àvia amb reflexos pèl-rojos arrossegant un carro de la compra que en fa dos com ella, enfundada en un abric lilós que li arriba als peus. Un escombriaire verd fluorescent perseguint fulles que juguen a esquivar-lo; entre cabàs i escombra, no dóna l’abast. Un avi amb boina avançant a pas de llimac, protegit amb una bufanda que li arriba al nas, que treu vapor, i les mans a les butxaques, la qual cosa li provoca un lleuger aixecament d’espatlles. L’alcalde parlant pel mòbil a la mateixa vegada que es mira el rellotge. Dos policies amb les mans al darrere fent gambades de ganduls i analitzant, entretinguts, si han de multar la noia que els passa pel costat per excés de corbes. Un gat espantant-se pel terrabastall que uns operaris causen en descarregar un camió de contingut incert. Un home carregat amb bosses del Mercadona pensant que haurà d’anar a parlar amb l’encarregat per estudiar la possibilitat de canviar el nom a la cadena i posar-li Mercahome. Una dona amb el cabell brut passejant (amb) un gos que pot més que ella. I gustar totes aquestes coses des del cafè del barri que, atesa la manca de misticisme, té les parets revestides d’un empaperat de flors de colors, al meu gust, mal escollits.



En homenatge a Eugeni d'Ors

divendres, 8 de febrer de 2013

Columnes


Aquesta solemnitat inútil
que em transmeten les columnes,
la seva buidor tan presencial,
em fa pensar en nosaltres,
en tu pensant-me,
en res enmig del tot.
Ho hem estat tot
sense ser mai res.
Cauen com ganivets, les columnes,
i es claven al terra,
a aquest pobre terra
tan poc fèrtil, tan inert,
tan de basílica,
com jo, així, un mosaic
de blancs i negres.
Em cauen a sobre
i em parlen de tu,
de tu pensant-me
de no sé quina manera,
de tu al meu costat
però alhora allunyant-te,
voluntàriament,
de la teva pròpia por.