Tot és (així de) senzill

Tot, al capdavall,

és tan senzill

(o almenys deu ser-ho)

com agafar l’autobús

(o cotxe de línia,

com prefereixis tu)

seixanta-tres

(o seixanta-set,

però el seixanta-tres

para més)

i baixar davant del bar

(o cafè,

potser)

on sempre esmorzes,

i trobar-te entrant-hi

i que et faci il·lusió veure’m

(si s’escau que no te’n fa,

tracta-ho d’aparentar)

i em preguntis que d’on vinc

i em convidis a un cafè.

Tot és,

al capdavall,

tan senzill

com tu fent girar el posagots

de cartró

i jo hipnotitzant-m’hi

(amb les teves mans,

esclar,

tant de savi,

quasi d’avi,

t’ho haig de dir: sembles canari).

Tot, al capdavall,

és així de senzill:

aquest conjunt de premisses

que ens són frontisses

i ens limiten,

però que alhora ens faciliten

el trobar-nos i mirar-nos,

sense d’altres objectius

que baixar de l’autobús

i passar alguns matins junts.