divendres, 27 de setembre de 2013

Tot és (així de) senzill

Tot, al capdavall,
és tan senzill
(o almenys deu ser-ho)
com agafar l’autobús
(o cotxe de línia,
com prefereixis tu)
seixanta-tres
(o seixanta-set,
però el seixanta-tres
para més)
i baixar davant del bar
(o cafè,
potser)
on sempre esmorzes,
i trobar-te entrant-hi
i que et faci il·lusió veure’m
(si s’escau que no te’n fa,
tracta-ho d’aparentar)
i em preguntis que d’on vinc
i em convidis a un cafè.

Tot és,
al capdavall,
tan senzill
com tu fent girar el posagots
de cartró
i jo hipnotitzant-m’hi
(amb les teves mans,
esclar,
tant de savi,
quasi d’avi,
t’ho haig de dir: sembles canari).

Tot, al capdavall,
és així de senzill:
aquest conjunt de premisses
que ens són frontisses
i ens limiten,
però que alhora ens faciliten
el trobar-nos i mirar-nos,
sense d’altres objectius
que baixar de l’autobús
i passar alguns matins junts.

1 comentari: