De Via Làctia

Totes les nits haurien de ser

com les nits de Taizé,

nits de portella petita,

de polar esportiu i mans a les butxaques,

i de guitarra a l’espatlla,

de música suau, de vegades desafinada,

de trobar la font gràcies a la llum,

de vermell, taronja i groc,

de via làctia i granotes,

i llanternes,

de nusos constants,

físics, mentals o personals,

de vòmits de somriures

i acumulacions de llàgrimes,

de ganes boges d’abraçar,

de besar,

de volar,

de tancar els ulls,

i de quedar-s’hi.