dimecres, 7 de novembre de 2012

Experiment de contradiccions blanques



No sé com m’inspires tant                     Però és que sí, m’inspires molt
i em remets a tantes coses,                     i em remets a fantasies
perquè trobo que, total,                         perquè sé que al capdavall
quan rius, rius com un imbècil,               em perdo per veure’t riure,
i no tens gaires cabells                           vull garfir-te pel clatell,
i dius coses molt estranyes,                    dir-te coses molt estranyes,
no sé si ets tímid o obert,                       que te m’obris, fent-te lloc,
no sé si em veus o si em mires,               que vull beure’t, amb be alta,
parles com apallissat                              parla’m com si et cansés tot,
i no saps estar-te quiet,                          que t’inquieti només jo,
tens somriure de negat                           somriu-me estúpidament
i negues tot el que sents.                        i no (et) neguis res mai més.


5 comentaris:

  1. Respostes
    1. gràcies boniquíssima. Com et puc seguir? No trobo el botó.

      Elimina
  2. Uau....quina escritora més gran estas feta! Anna Ferré

    ResponElimina
  3. uò!
    t'he trobat :)
    ara et niré seguint...

    tutto bene?

    (per cert has dedicat aquest poema al profe tiracanyes?)

    b.

    ResponElimina