Aquesta solemnitat inútil
que em transmeten les columnes,
la seva buidor tan presencial,
em fa pensar en nosaltres,
en tu pensant-me,
en res enmig del tot.
Ho hem estat tot
sense ser mai res.
Cauen com ganivets, les columnes,
i es claven al terra,
a aquest pobre terra
tan poc fèrtil, tan inert,
tan de basílica,
com jo, així, un mosaic
de blancs i negres.
Em cauen a sobre
i em parlen de tu,
de tu pensant-me
de no sé quina manera,
de tu al meu costat
però alhora allunyant-te,
voluntàriament,
de la teva pròpia por.
Que bonic Marina! Anna Ferré.
ResponElimina