Primaspera

Blau turquesa

Amb l’ajut d’un gir sobtat

ho he vist tot de realitat,

nitidesa de les formes,

dels perfils i dels contorns,

les dimensions, les mesures

dels balcons i els porticons,

i he vist un matí de sol

i persianes enrotllades,

i paella, sal, i vi,

blau turquesa, i estovalles

amb argolles, tovallons

amb olor de detergent,

i a fora un cel blavíssim,

i orenetes, i estornells.

Fotografia de Gemma Deusedas

Dona, surt a/per la finestra

Per un escàndol d’ínfima condició

perdria l’honor, em vendria a l’ambició,

volaria lluny d’aquesta societat

que t’ho don tot mastegat,

rosegat, trinxat, fet miques,

i que ens vol a totes riques

en estols, companys i indignitat.

Volaria, sí, ben lluny

per recaure al teu regnat

de perdició, de falç al puny,

d’emprendre, i no de prendre,

la bona decisió.

De Via Làctia

Totes les nits haurien de ser

com les nits de Taizé,

nits de portella petita,

de polar esportiu i mans a les butxaques,

i de guitarra a l’espatlla,

de música suau, de vegades desafinada,

de trobar la font gràcies a la llum,

de vermell, taronja i groc,

de via làctia i granotes,

i llanternes,

de nusos constants,

físics, mentals o personals,

de vòmits de somriures

i acumulacions de llàgrimes,

de ganes boges d’abraçar,

de besar,

de volar,

de tancar els ulls,

i de quedar-s’hi.

Embolics vocàlics i consonàntics (o vocals i en consonància)

Vaig dir-li mira

i va entendre vira,

però com que tot queda

en bilabials,

ens vam entendre

i va mirar

cap a la direcció

que assenyalava el meu braç.

Vaig dir estrella

i va entendre estella,

i la ròtica va fer

que mentre jo mirava el cel

ell fugís d’esquitllentes

per evitar un fals fel.

Vaig dir ataca

i va entendre taca,

però com que tot va de vocals,

tots dos vam saber que,

epentèticament,

parlàvem de verí.

Vaig dir-li petó

i va entendre perdó,

i com que l’embolic

abastava dues lletres,

jo vaig fer un pas endavant

i ell, dos endarrere.

Vaig dir amén,

i va entendre anem,

i tot i haver pronunciat el mateix,

al capdavall,

jo volia sentenciar

i ell va començar a caminar,
agafant-me de la mà.

El cafè de sota casa

Una àvia amb reflexos pèl-rojos arrossegant un carro de la compra que en fa dos com ella, enfundada en un abric lilós que li arriba als peus. Un escombriaire verd fluorescent perseguint fulles que juguen a esquivar-lo; entre cabàs i escombra, no dóna l’abast. Un avi amb boina avançant a pas de llimac, protegit amb una bufanda que li arriba al nas, que treu vapor, i les mans a les butxaques, la qual cosa li provoca un lleuger aixecament d’espatlles. L’alcalde parlant pel mòbil a la mateixa vegada que es mira el rellotge. Dos policies amb les mans al darrere fent gambades de ganduls i analitzant, entretinguts, si han de multar la noia que els passa pel costat per excés de corbes. Un gat espantant-se pel terrabastall que uns operaris causen en descarregar un camió de contingut incert. Un home carregat amb bosses del Mercadona pensant que haurà d’anar a parlar amb l’encarregat per estudiar la possibilitat de canviar el nom a la cadena i posar-li Mercahome. Una dona amb el cabell brut passejant (amb) un gos que pot més que ella. I gustar totes aquestes coses des del cafè del barri que, atesa la manca de misticisme, té les parets revestides d’un empaperat de flors de colors, al meu gust, mal escollits.

En homenatge a Eugeni d'Ors

Columnes

Aquesta solemnitat inútil

que em transmeten les columnes,

la seva buidor tan presencial,

em fa pensar en nosaltres,

en tu pensant-me,

en res enmig del tot.

Ho hem estat tot

sense ser mai res.

Cauen com ganivets, les columnes,

i es claven al terra,

a aquest pobre terra

tan poc fèrtil, tan inert,

tan de basílica,

com jo, així, un mosaic

de blancs i negres.

Em cauen a sobre

i em parlen de tu,

de tu pensant-me

de no sé quina manera,

de tu al meu costat

però alhora allunyant-te,

voluntàriament,

de la teva pròpia por.

Experiment de contradiccions blanques

No sé com m’inspires tant                     Però és que sí, m’inspires molt

i em remets a tantes coses,                     i em remets a fantasies

perquè trobo que, total,                         perquè sé que al capdavall

quan rius, rius com un imbècil,               em perdo per veure’t riure,

i no tens gaires cabells                           vull garfir-te pel clatell,

i dius coses molt estranyes,                    dir-te coses molt estranyes,

no sé si ets tímid o obert,                       que te m’obris, fent-te lloc,

no sé si em veus o si em mires,               que vull beure’t, amb be alta,

parles com apallissat                              parla’m com si et cansés tot,

i no saps estar-te quiet,                          que t’inquieti només jo,

tens somriure de negat                           somriu-me estúpidament

i negues tot el que sents.                        i no (et) neguis res mai més.

De processos

El procés és el següent: localitza l’home, es localitzen mútuament, abaixa els ulls, mira el terra. Torna a alçar la vista, amb un cop de cap que aprofita per redireccionar-se el serrell i fer-se la interessant. L’home la segueix mirant. Se sent més valenta i els morros es van arquejant cada vegada més amunt, primer lleugerament, després amb raboseria. Es mossega la part interna de les galtes per aparentar-les xuclades. Mig acluca els ulls, els dóna energia, en sap. L’home la segueix mirant, amb aquella cara que fan els homes quan se’ls intueix una presa fàcil, amb cara de tarambana, vaja. De sòmines. Es passa una mà per darrere una orella, fent com si es col·loqués bé els cabells, quan, en realitat, ja els té a lloc. La tensió augmenta a cada passa, quan es creuen s’aguanta la respiració. Es para, bleixa, gira dissimuladament el coll. Si l’home també volta el cap, i tots dos aconsegueixen de mirar-se amb un cert contorsionisme, ella deixa anar una riallada silenciosa i, per molta ràbia que li faci, es posa vermella. L’home s’infla i ella riu. Així és la vida.


D'homes i dones, sense haver llegit L'instint de la seducció d'en Serrano.

Clarividència

Mira,

últimament noto certeses,

que per la seva condició de certes

tu també deus notar.

Sempre saps què és veritat

i què és mentida:

ara ho deus veure clar,

fins i tot més clar que jo.

Noto que vull estar més amb tu

i més poc amb els altres.

Noto com els músculs de les cames

se’m trenquen en mil bocins

i comencen a girar

i girar

per sota la pell

i van amunt i avall

com bojos embogits.

Noto com em busques amb els ulls i,

quan em trobes, com em fuges

i com te’m quedes.

Noto alenades d’aire fresc

en tu,

i bona olor,

de tu, de llavis.

Noto que et lligaria amb un mocador

(del color que sigui,

però preferentment vermell),

a la meva cintura,

contra la teva,

i estrenyeria el nus ben fort,

fins que gairebé no poguéssim respirar.

De tan a prop, noto que

et trauria les ulleres

(però sense fer allò de llançar-les i trepitjar-les)

perquè ja no veiessis ningú més

que a jo.

i a més...
http://www.youtube.com/watch?v=otJY2HvW3Bw


*