El senyal

La cara,

la cara que fas quan em veus,

i jo ja porto estona veient-te,

i puc mentalitzar,

preparar,

visualitzar

el moment en què et giraràs

i la faràs.

El somriure,

el somriure que fas de beneit,

i la manera espontània com et surt,

i puc recrear,

recordar,

rememorar

tots els moments en què t’has girat

i l’has fet.

El gest,

el gest que fas quan creus que no et miro

i no saps que jo mai puc deixar de mirar-te,

i puc gaudir,

desitjar,

immortalitzar

el moment en què no ho pots evitar

i el fas.

El bes,

el bes que t’imagines quan et parlo

i t’arquejo així la cella i els llavis,

i puc sentir,

tastar,

assaborir

el moment en què t’abandonaries

i me’l faries.

Els estius a Queralbs

Trobo a faltar

aquells estius a Queralbs

i els matins asseguts en un banc

a la riba del Freser,

veient passar Land Rovers

i camises de quadres.

Riure molt

i no voler que s’acabés mai,

menjar ganyips i,

llavors,

no tenir gana per dinar.

El tacte dels polars del Decathlon

quan sortíem a la nit,

sèiem al pedrís

i ens tacàvem

amb la xocolata calenta de màquina,

d’aquella que escalda tant la llengua...

Aquella vivor,

gairebé infantil,

d’ensenyar les dentadures

als arbres, als gorgs i a les muntanyes.

Saltar de pedra en pedra,

observar els llimacs

i arrencar brins d’herba de Núria.

Córrer muntanya avall

desafiant les vaques

i cremar-nos la cara

amb tant de sol que fa allà dalt.

Tot és (així de) senzill

Tot, al capdavall,

és tan senzill

(o almenys deu ser-ho)

com agafar l’autobús

(o cotxe de línia,

com prefereixis tu)

seixanta-tres

(o seixanta-set,

però el seixanta-tres

para més)

i baixar davant del bar

(o cafè,

potser)

on sempre esmorzes,

i trobar-te entrant-hi

i que et faci il·lusió veure’m

(si s’escau que no te’n fa,

tracta-ho d’aparentar)

i em preguntis que d’on vinc

i em convidis a un cafè.

Tot és,

al capdavall,

tan senzill

com tu fent girar el posagots

de cartró

i jo hipnotitzant-m’hi

(amb les teves mans,

esclar,

tant de savi,

quasi d’avi,

t’ho haig de dir: sembles canari).

Tot, al capdavall,

és així de senzill:

aquest conjunt de premisses

que ens són frontisses

i ens limiten,

però que alhora ens faciliten

el trobar-nos i mirar-nos,

sense d’altres objectius

que baixar de l’autobús

i passar alguns matins junts.

Tot en parla

Està escrit a tot arreu,

que ara és la nostra.

Els diaris en van plens

i a la tele en fan debats.

Hi ha gravats

a les escorces de tots els arbres

de la Gran Via,

i als murs

de Rivington Street.

Se n’estan escrivint

tractats teòrics,

tractats pràctics,

articles d’opinió

i novel·les.

Sortim retratades

a totes les aquarel·les,

i els avions dibuixen al cel

les nostres inicials.

Hi ha pancartes

a tots els ponts,

i entre fanal i fanal

de la plaça Narcís Lunes.

El Mediterrani ens recorda

i ens indica,

amb una reverència,

que ens hi fa un lloc.

A les estacions de trens,

en comptes d’anunciar trens,

ens anuncien a nosaltres.

Centrifugador

Plena de tu,

coixí bategant

de calidesa llampant.

M’arrauliré

i em tocaré les ungles dels peus

amb el nas.

M’arrauliré molt.

Et pensaré i et diré

constantment,

centrifugant,

sense eixida.

La salvació és lluny

perquè és amb tu.

Esperarem a l’era,

a ple sol,

i recuperarem

la calidesa perduda.

Una sargantana

passarà de llarg.

Deduccions

Per la manera com em mires,

de miscel·lània fixació,

vergonya, por i admiració,

et dedueixo ambigüitat

i et diagnostico humiliació.

Per la manera com em veus,

des d’un prisma tan neguitós

que res et deixa de senyor,

t’amares tant de realitat

que quan em veus ja et dius que no.

Per la manera com t’atanses,

amb un posat tan sospitós,

mirant el terra i de cantó,

t’evidencio dignitat

i ens sentencio l’atracció.

Per la manera com em parles,

com mig demanant-me perdó,

tot disfressat de dictador,

et trencaré l’autoritat,

la reobtindràs amb un petó.

T'he corregut pressa

Has trigat poc

a esbrinar qui sóc,

i jo he trigat poc

a pensar que,

certament,

ho faries així de ràpidament.

I m’ha agradat,

ho confesso,

que et collés

el fet de fer-ho. 

Primaspera

Blau turquesa

Amb l’ajut d’un gir sobtat

ho he vist tot de realitat,

nitidesa de les formes,

dels perfils i dels contorns,

les dimensions, les mesures

dels balcons i els porticons,

i he vist un matí de sol

i persianes enrotllades,

i paella, sal, i vi,

blau turquesa, i estovalles

amb argolles, tovallons

amb olor de detergent,

i a fora un cel blavíssim,

i orenetes, i estornells.

Fotografia de Gemma Deusedas

Dona, surt a/per la finestra

Per un escàndol d’ínfima condició

perdria l’honor, em vendria a l’ambició,

volaria lluny d’aquesta societat

que t’ho don tot mastegat,

rosegat, trinxat, fet miques,

i que ens vol a totes riques

en estols, companys i indignitat.

Volaria, sí, ben lluny

per recaure al teu regnat

de perdició, de falç al puny,

d’emprendre, i no de prendre,

la bona decisió.

De Via Làctia

Totes les nits haurien de ser

com les nits de Taizé,

nits de portella petita,

de polar esportiu i mans a les butxaques,

i de guitarra a l’espatlla,

de música suau, de vegades desafinada,

de trobar la font gràcies a la llum,

de vermell, taronja i groc,

de via làctia i granotes,

i llanternes,

de nusos constants,

físics, mentals o personals,

de vòmits de somriures

i acumulacions de llàgrimes,

de ganes boges d’abraçar,

de besar,

de volar,

de tancar els ulls,

i de quedar-s’hi.

Embolics vocàlics i consonàntics (o vocals i en consonància)

Vaig dir-li mira

i va entendre vira,

però com que tot queda

en bilabials,

ens vam entendre

i va mirar

cap a la direcció

que assenyalava el meu braç.

Vaig dir estrella

i va entendre estella,

i la ròtica va fer

que mentre jo mirava el cel

ell fugís d’esquitllentes

per evitar un fals fel.

Vaig dir ataca

i va entendre taca,

però com que tot va de vocals,

tots dos vam saber que,

epentèticament,

parlàvem de verí.

Vaig dir-li petó

i va entendre perdó,

i com que l’embolic

abastava dues lletres,

jo vaig fer un pas endavant

i ell, dos endarrere.

Vaig dir amén,

i va entendre anem,

i tot i haver pronunciat el mateix,

al capdavall,

jo volia sentenciar

i ell va començar a caminar,
agafant-me de la mà.

El cafè de sota casa

Una àvia amb reflexos pèl-rojos arrossegant un carro de la compra que en fa dos com ella, enfundada en un abric lilós que li arriba als peus. Un escombriaire verd fluorescent perseguint fulles que juguen a esquivar-lo; entre cabàs i escombra, no dóna l’abast. Un avi amb boina avançant a pas de llimac, protegit amb una bufanda que li arriba al nas, que treu vapor, i les mans a les butxaques, la qual cosa li provoca un lleuger aixecament d’espatlles. L’alcalde parlant pel mòbil a la mateixa vegada que es mira el rellotge. Dos policies amb les mans al darrere fent gambades de ganduls i analitzant, entretinguts, si han de multar la noia que els passa pel costat per excés de corbes. Un gat espantant-se pel terrabastall que uns operaris causen en descarregar un camió de contingut incert. Un home carregat amb bosses del Mercadona pensant que haurà d’anar a parlar amb l’encarregat per estudiar la possibilitat de canviar el nom a la cadena i posar-li Mercahome. Una dona amb el cabell brut passejant (amb) un gos que pot més que ella. I gustar totes aquestes coses des del cafè del barri que, atesa la manca de misticisme, té les parets revestides d’un empaperat de flors de colors, al meu gust, mal escollits.

En homenatge a Eugeni d'Ors

Columnes

Aquesta solemnitat inútil

que em transmeten les columnes,

la seva buidor tan presencial,

em fa pensar en nosaltres,

en tu pensant-me,

en res enmig del tot.

Ho hem estat tot

sense ser mai res.

Cauen com ganivets, les columnes,

i es claven al terra,

a aquest pobre terra

tan poc fèrtil, tan inert,

tan de basílica,

com jo, així, un mosaic

de blancs i negres.

Em cauen a sobre

i em parlen de tu,

de tu pensant-me

de no sé quina manera,

de tu al meu costat

però alhora allunyant-te,

voluntàriament,

de la teva pròpia por.

Experiment de contradiccions blanques

No sé com m’inspires tant                     Però és que sí, m’inspires molt

i em remets a tantes coses,                     i em remets a fantasies

perquè trobo que, total,                         perquè sé que al capdavall

quan rius, rius com un imbècil,               em perdo per veure’t riure,

i no tens gaires cabells                           vull garfir-te pel clatell,

i dius coses molt estranyes,                    dir-te coses molt estranyes,

no sé si ets tímid o obert,                       que te m’obris, fent-te lloc,

no sé si em veus o si em mires,               que vull beure’t, amb be alta,

parles com apallissat                              parla’m com si et cansés tot,

i no saps estar-te quiet,                          que t’inquieti només jo,

tens somriure de negat                           somriu-me estúpidament

i negues tot el que sents.                        i no (et) neguis res mai més.

De processos

El procés és el següent: localitza l’home, es localitzen mútuament, abaixa els ulls, mira el terra. Torna a alçar la vista, amb un cop de cap que aprofita per redireccionar-se el serrell i fer-se la interessant. L’home la segueix mirant. Se sent més valenta i els morros es van arquejant cada vegada més amunt, primer lleugerament, després amb raboseria. Es mossega la part interna de les galtes per aparentar-les xuclades. Mig acluca els ulls, els dóna energia, en sap. L’home la segueix mirant, amb aquella cara que fan els homes quan se’ls intueix una presa fàcil, amb cara de tarambana, vaja. De sòmines. Es passa una mà per darrere una orella, fent com si es col·loqués bé els cabells, quan, en realitat, ja els té a lloc. La tensió augmenta a cada passa, quan es creuen s’aguanta la respiració. Es para, bleixa, gira dissimuladament el coll. Si l’home també volta el cap, i tots dos aconsegueixen de mirar-se amb un cert contorsionisme, ella deixa anar una riallada silenciosa i, per molta ràbia que li faci, es posa vermella. L’home s’infla i ella riu. Així és la vida.


D'homes i dones, sense haver llegit L'instint de la seducció d'en Serrano.

Clarividència

Mira,

últimament noto certeses,

que per la seva condició de certes

tu també deus notar.

Sempre saps què és veritat

i què és mentida:

ara ho deus veure clar,

fins i tot més clar que jo.

Noto que vull estar més amb tu

i més poc amb els altres.

Noto com els músculs de les cames

se’m trenquen en mil bocins

i comencen a girar

i girar

per sota la pell

i van amunt i avall

com bojos embogits.

Noto com em busques amb els ulls i,

quan em trobes, com em fuges

i com te’m quedes.

Noto alenades d’aire fresc

en tu,

i bona olor,

de tu, de llavis.

Noto que et lligaria amb un mocador

(del color que sigui,

però preferentment vermell),

a la meva cintura,

contra la teva,

i estrenyeria el nus ben fort,

fins que gairebé no poguéssim respirar.

De tan a prop, noto que

et trauria les ulleres

(però sense fer allò de llançar-les i trepitjar-les)

perquè ja no veiessis ningú més

que a jo.

i a més...
http://www.youtube.com/watch?v=otJY2HvW3Bw


*

Ciutats de fang

De vegades surts de l'estació amb les lentilles entelades a causa de la dormida que has fet, i has de fer mans i mànigues perquè no t'atropelli un cotxe. Però hi ha altres vegades que surts i et ve un aire especial, i mires amunt i t'estiraries a terra, i abraçaries a aquella pobra dona que no sap caminar amb talons i que pateix perquè no se li aixequi la faldilla. Això em va passar el primer dia que vaig baixar després de l'estiu. M'ho vaig prendre com una benvinguda del nou curs i hi vaig posar so de fons: el Bruce Springsteen cridant "HOLA BARCELONAAAAAA!"

Bracets diminuts

Imagina’t el que seria (i seríem)

si olorar-se la pell ja és pròpiament

tan meravellós.

Seria com girar-me com un mitjó

i veure-ho tot des de dintre,

a un metre del terra.

Respiraria per dues parelles de pulmons

i em pesaria l’eix transversal.

Tindria (i tindríem) gust de magrana,

i un txakra actiu

les vint-i-quatre hores del dia.

Irradiaríem, irradiaria,

cap endavant, cap al terra,

clavats com un roure.

Les alzines punxen massa;

en canvi, els roures tenen les teves faccions.

Agafa una fulla de roure,

hi veuràs el teu nassarró,

i els dits arronsats de la mà.

Fem una amanida de fulles de roure?

La servirem dins d’una peixera buida

amb romaní, també,

i canyella.

L’olor serà la teva.

Tot i que, de fet, t’oloraria sempre,

perquè la flaire puja

de baix a dalt,

cap al cimalt.

Que no ens fonguem

em sembla que només em faltava córrer per aquests mons. Encara no ho domino gaire, però de moment puc, si més no, justificar-me:

Vull dedicar uns versos als teus braços,

són d’argila,

d’argila llisa acabada de sortir del forn,

càlida,

com la roba quan surt de l’assecadora.

Són un camp acabat de llaurar,

tan flonjos i suaus...

m’hi estiraria.

Són xocolata i cafè,

barreja d’ingredients.

Són camins de terra,

d’aquells que aixequen tanta pols

quan corres amb el cotxe,

però que són tranquils si vas amb calma.

Hi ha esbarzers, que fan móres.

Si tinc els ulls tancats,

noto quan et tinc al costat

per l’escalfor que desprenen

i per l’olor que fan,

de roba acabada de rentar,

de llençols blancs.

Els cobreix una capa de lli,

d’aquell tan fi.